I, finalment, hi ha d'haver una paraula capaç de recollir-ho tot: les aigües d'escorrentia de la pluja, a fora; i el degoteig, un a un, dels cinc paràgrafs que nodreixen, vers dins, aquest espai que l'ànima obra.

Aquesta única paraula, un cop trobada, haurà de ser la paraula que la bellesa ha quallat. Una paraula que tot significant, fa, amb el foc apaivagat, una íntima relació amb una determinada matèria. Una matèria que abans ha estat branca morta objecte d'una poda necessària; després ha tingut destí de llenya; finalment ha anat a parar al terra, a la llar fet a terra.

I anomeno brases, a les paraules del caliu aquí, en aquest text escampat i, al costat, comentat.

Així que la paraula trobada és caliu. El caliu que a l'ànima li cal.

La segona fase del control de qualitat -segons criteri casolà- és la qüestió de si un text retorna el senyal de la sonda emesa en algun moment per la vida del lector.

Una raó que com a tal,  no creu -com ha de ser- ni a sí mateixa. L'ànima no la deix passar, a la raó, que és el que ha de ser: descreguda. Si resisteix i li tanca la porta. I l'ànima creu, però no pas en va, ni més enllà. En troba d'altres, de resistents: espais resistents a la mort. L'ànima obra. L'ànima, batega en espais oberts de bat a bat, ocupats, per ella mateixa: la vida.

L'ànima, qualitat d'obertura que pot ser màxima, fins esdevenir un poble, un poble que sigui també obert.

L'ànima mai va a pinyó fix, ella és a vegades una cosa a vegades una altra; segons les seves pròpies necessitats, però; que són sempre en compliment del manament, al final impossible, de no morir. Mentre viu li cal nodriment, que és: sentir-se acollida, ser acollidora; ser, a vegades, capdavantera dels vius i sentir-se  -sent-ho-  fugissera dels enfangats en massa que rebutgen reconèixer-se.

Té, en la seva maduresa, una més clara consciència de no tenir destí prefixat.

I potser la seva susbstància, que són els sentiments, voldria ser acolida per una raó que encara que acabés, momentàniament, les paraules, no fotés el cop de puny de la força i la manipulació bruta damunt la taula de la llibertat.

El text -de fet ja començat a comentar en el post anterior- és aquest; és de Tondo Rotondo (hi encloc la foto perquè és inseparable del text):

L'ÀNIMA

"De vegades l'ànima es resisteix a donar pas a una raó que no es creu ni a ella mateixa i trobem espais acollidors, espais que es resisteixen a morir i es reinventen, obrint les seves portes de tot cor.

De vegades l'ànima es transforma en col·lectivitat i esdevé poble.

De vegades ens cal descobrir-nos com a capdavanters d'un món que es resisteix a ser vençut, capdavanters d'una ingent massa de persones que volen ser tingudes en consideració: per no morir.

De vegades la pluja ens hi ajuda i un vell edifici ens acull de l'aiguat tot nodrint-nos això: l'ànima.

I tot això sense pretendre ser capdavanter de res, doncs les puntes de llança fa temps que van errar el seu destí."

El meu comentari inicial -es veu que també germinal- va ser aquest:

"Modestament jo considero -cara a mi mateix-que un text és bo quan, primer, et fa aturar per les seves línies i, després, amablement, et convida a quedar-t'hi durant un temps indeterminat. T'hi a fet quedar uns certs harmònics, la nota dels quals no saps,de moment, quina és; però saps que n'és una de comuna entre qui escriu i qui llegeix: la resistència, mentre vius, a la mort i a tot allò que esdevé mortífer."

El text té a la vista predominantment una circumstància concreta, crec; però la perspectiva d'allò tingut a la vista, és l'ànima. Posem-ne una de secular, d'ànima. Una d'indubtable. La vida. Per acotar-ho, i així no deixar-ho amb tanta vaguetat: diria que la vida dels sentiments, especialment. Ja -abans de reproduir el text que em surt (d'on sigui) de comentar- m'he situat en el vèrtex, l'angle del qual abasta aquesta perspectiva a comentar: la de l'ànima.

Passa -el proveïment d'aquest text- el controls de qualitat abans esmentats? Provoca pensament? Suscita reflexió? Dona gust? El text és curt -contra innombrables fantasiades de grandeses, tampoc aquí importa la grandària-. El pretensiós control és de qualitat, no pas de quantitat; que insisteixo, en un text pot no importar gens (en altres àmbits, allà cadascú amb els seus infantilismes).

El primer control, el del pensament, ja ha estat executat. I sí, pensament en surt, i un de crític, precisament; que és aquest: el triple criteri de qualitat sorgit.

Aquests tres criteris de qualitat han sortit, com el reflux (en aquest cas un reflux lector) deix al descobert tres esplèndides roques a la vista. El criteri de provocar pensament ha esta superat de manera satisfactòria.

Clar que, igual que en una esllavissada mai l'última vibració és la causa completa de l'ensorrament, aquí tampoc aquest text que em dona la gana comentar deu ser, suposo, el responsable absolut d'aquest triple criteri; però també, com en l'esllavissada, sense l'última vibració no hauria estat, aquesta mena de moviment anomenat pensament en aquesta concretíssima forma de triple criteri de qualitat "d'un text bo per mi i únicament per mi, és aquest triple criteri".

Em surt (d'on m'hagi de sortir) comentar un text. Aquestes coses, cara els o pels demés, ja ho sé, no serveixen, ja, per una punyetera merda. Ho faig per la meva pròpia casa, la que és propietat de la meva vida, malgrat tota la cúria papal i totes les cúries, possibles i reals. La casa que va de l'última capa de la meva -i de ningú més- pell, fins, tirant cap a dins, vet a saber a on (per més gens de la genètica saberuda que em fotin per la cara per tapar-me la boca; la meva -i de ningú més- boca).

I si és per a casa meva i de ningú més, llavors en quin sentit? Per decorar un raconet? O com una tira de teflon enroscant-se al cap d'un tub que fa temps goteja? Tan se me'n fot, el sentit.

Només cal trobar un proveïdor i la modesta i inútil factoria del pensament -la meva- comença a rutllar. Per aquesta inutilitat, la del pensament, els proveïdors són escassos, fa ja tant de temps! Som tan pragmàtics, assenyats, utilitaristes, beneïts, benpensants i no sé que més!!

Reconec un bon text -eh!!! per a mi, per a ningú més!!!!-, quan aquest em provoca la caiguda de la lliure cadena d'associacions, a vegades amb molta dificultat. Amb pensaments, fins i tot, que no venen al cas, segons la recta norma; ara bé com a ningú he de donar comptes: pensament lliure, per tant.

Reconec un bon text -he de repetir que per a mi i prou, són aquests criteris!!!???-, quan el noto convertir-se, davant dels meus escassos ulls, en un mirall per a allò que els miralls són, per reflectir. Tornen vers dins, aquestes paraules, mirades? Tenen esperit o són un fastigós excrement empastat als nassos? S'evaporen les lletres mentre les vaig llegint? Per a què collons és el que llegeixo? A què hòsties va destinat? Per ser jo productiu, golafre o simplement  a ser? Són opaques les pàgines  i les seves comissures SÓN l'angle de reflexió?

Reconec un text PER A MI bo, quan el seu contingut s'afanyat a parar, sobre la taula de les formes, bellesa, no importa en quin grau, bellesa que va quallant per l'additiu d'una llàgrima -meva, passa alguna cosa, valent de merda!!!-que fa d'emulgent.

Fotografia Emi (blog: EL BORBOLETAS'S TRIP)

Una bona alçada interior dels murs d’aquella sala estaven revestits amb preciós marbre de Lanjarón. En una de les parets menors l’ornamentació, barroca a més no poder, podria haver estat carregosa; però l’espaiositat de la cambra i la nuesa de la resta de parets rebaixaven l’efecte d’aquella densitat de formes enrevessades. Les parets, les desertes i marbrades, rebien les mirades tot oferint a les ments les clarianes que esvaïen l’excés. El conjunt de tot plegat quedava en el descans d’un equilibri.

De temps no n’hi havia pas, en aquell lloc. Hagués calgut mirar de tant en tant el rellotge per invocar-lo. Un acte del tot gratuït i sobretot impertinent. Aquesta era la prova de la seva inexistència: tot allí era absorbent, però d’una absorbència sense necessitat ni obligació: coincident. Tot quedava absort. Absorbit tot –un, els altres, l’espai i el seu contingut- vers un centre de gravetat que, contra natura, penjava del sostre.

N’hi deien els Cristalls de Llàgrimes. I no era pas tota la làmpada que rebia aquest nom. No, eren els dos únics –si en digués diamants els faria barruers- elements, suspesos i aïllats al bell mig inferior del llum, els que rebien aquell nom.

Sempre les mirades convergien en aquells dos punts suspesos que penjaven atrapant l’observador, fins i tot el més desinteressat. Els reflexos lluminosos que desprenien, aprofitant la més mínima claror, desplegaven tota una gama de blaus i de rojos suavitzats per la pedra bruna que els embolcallava segons les dimensions de la cambra. En l’interior dels cristalls, com un coàgul de la mida d’un cap d’agulla, quedava concentrada una petita massa cristal·lina de color ocre que de cap manera podia resoldre’s, en cap dels dos cristalls, en la seva pròpia infinitat de matisos desplegats.

Conten que aquelles peces úniques, però d’altra banda tantes vegades repetides en mig del silenci, aparegueren al terra de la cambra mortuòria l’endemà de la mort de l’amo, i, no havent-les vist mai ningú abans, es forjà la següent llegenda.

Aquells cristalls –es deia- no podien ser altra cosa que les llàgrimes mai plorades del noble, que sortiren dels seus ulls moments abans de la seva mort. De tants estats d’ànim com es pot plorar, d’aquesta mateixa varietat, es formaren les suaus gradacions recollides en les diferents tonalitats dels colors que, amb mínima claror, resplendien com mai, tenint vida aquells ulls, ho havien fet els sentiments. Tot estava significat en aquell ínfim sol que tot i contemplat des de no més enllà de dos pams, es presentava, a la vista, en una distància molt llunyana. Aquella minúscula esfera ocre i apressada, propera al color de la pedra de què estaven fets els murs de la sala, era, en cada cristall, el clam mai expressat, per a la calidesa, sempre impedida per la soledat del conegut i admirat amo d’aquell palau.

                                                                                            
Fotografia Xaro (blog: EL BORBOLETAS'S TRIP)

Fotografia: Josep García

El títol d'això que pretenc escriure no s'ajusta massa als lleus -tot i que persistents- sentiments que algunes frases recurrents desperten en qui escriu. De tant en tant sento o llegeixo aquesta mena de dita -d'origen i caràcter militar: "divideix i venceràs".

No sé perquè aquestes dues paraules unides em susciten una mena de ràbia difícil de descriure; les trobo, entre sí i per començar, contrariants. A vegades sembla que en sí mateixes representin una mena de contradicció. Haver de recórrer a la divisió per vèncer és tant com dir, en ocasions, que el blanc és negre. No haver pogut vèncer d'altra manera que mitjançant la divisió porta a preguntar: què és el que s'ha vençut? No haver pogut vèncer d'altra manera que mitjançant la divisió, no és ja partir d'una derrota i mantenir-la de manera soterrada, malgrat la victòria? La victòria tapa una derrota potser més immensa que no pas una o moltes i puntuals victòries?

El significat d'aquesta expressió té la seva raó de ser entre dominadors i dominats. Els dominats, potser que per necessitat, han de dividir i així vèncer. Però potser també els dominadors –i ells sentiran que per necessitat també- en volen més -de poder-, i troben que han de recórrer a estratègies que afavoreixen la divisió del dominat. Suposo que en un món reduït a la seva mínima expressió -la de guanyadors i perdedors- les pèrdues d'uns han d'interpretar-se en termes del guanys d'altres: tu no ets el que l'altre és, conseqüentment tu no ets.

Vaiem si quelcom inexistent ens pot donar una altra perspectiva. Amb quelcom inexistent, em refereixo a una dita que com a tal no existeix, si més no de la forma següent i que jo sàpiga: uneix i crearàs.

                                                                                                                                                                                                                                  Fotografia: Josep García

Fotografies: Josep Garcia

“Uneix i crearàs”, era la proposta per a una altra perspectiva que la de la desnivellada i esmicolada pendent del “divideix i venceràs”. Hi ha, naturalment, objeccions per aquesta unió, diguem-ne alternativa, de paraules –ni deu haver un bon grapat d’objeccions, però crec que de destacables, dues.

Tot i qualsevol cosa no es pot pas unir, has de fer parts, has de separar, de dividir, desconsiderar o no tenir en compte a no poques coses i no poques vegades, i a no poques persones. Cert, però vet aquí que tenim un terme que delimita, malgrat totes les distorsions i patiments reals existents, tot un àmbit de la nostra existència i de la nostra experiència. Un vocable que potser expressa millor el relleu i la immensa diversitat de les creacions artístiques de l’home que no pas l’art, diguem-ne, de viure i relacionar-nos. Aquest terme que expressa la nostra capacitat de reunir els aspectes i les coses més diverses i a més a més, moltes vegades dispars a no poder més és: HARMONIA.

M’he passat una pila d’hores (és, no poques vegades, gratuïtament dur, això de ser autodidacta) per aconseguir penjar el vídeo que us convido a veure i escoltar (si no hagués estat autodidacta hagués anat directament al gra). Aquesta peça musical n’és un exemple d’harmonia, en el sentit de les formacions musicals que si poden veure. Formació de caire clàssic, esperit de gospel, equipament electrònic i formes musicals de música electrònica; força, virtuosisme (hi ha altres vídeos que això s’aprecia encara més), delicadesa, energia expressiva (per aquí, en els anys vuitanta se’n deia trempera). Doncs bé, el que podria semblar –abans de- dispar i no unible queda desmentit en realitat per la capacitat humana d'harmonitzar. Tot allò que queda a fora, en tant que incompatible per ser unit, hi queda fins a una nova combinatòria i una nova convocatòria. Res ha estat menyspreat, devaluat, deteriorat, ridiculitzat, trencat, dividit (en sentit propi) , esmicolat. Tot el que queda a fora hi resta com a possible element inspirador o inspirable. En el “divideix i venceràs”, no passa això; aquí sí que hi ha deterior, deterior potser d’allò precisament més –i indubtablement- valuós.

En aquesta miserable dialèctica dels guanyadors i perdedors, del “divideix i venceràs”, aquí si que quelcom de valuós pot quedar seriosament danyat, moltes vegades de manera irreparable –si és que estem mitjanament equilibrats i no ens va la marxa del patiment pel patiment, no forçarem l’irreparable.

Potser allò que queda o pot quedar dramàticament deteriorat són, en última instància, uns fils activament trenats entre dos o mes persones. Essent els fils, les relacions positives (de la mena que siguin) entre persones; i el trenat, serien, les possibilitats creatives dels dos -o molts- en joc i de la triple relació creada.

Fotografia: Josep García

“Divideix, fem-ho, la causa per fer-ho és bona, convé a la majoria, convé a tothom encara que tothom, ara, no ho reconegui, convé a la ciutat, convé a la humanitat, convé –no més que- a tota mena de ideologies. Convé, em sembla a mi, a no altra cosa que a l’instin de domini o al de no deixar-se dominar (l’instin de protecció). Per vèncer, alguna cosa has de malmetre, alguna cosa en i entre els homes, has de deteriorar; fins i tot fins arribar a l’irreparable, si cal. Segurament que sí; però per crear qualsevol cosa pot ser molt valuosa en cos i ànima –i en un moment o altre- dels anhels creatius del ésser humà, res és menyspreable en circumstàncies creatives, res. Vèncer, al preu que sigui, és l’únic anhel per fomentar divisions. I la gran coartada, per esmicolar –de manera horrible o subtil- relacions i vides humanes, pot ser qualsevol bé utilitzat com a camuflatge de tèrboles i amagades intencions.

Em referia abans a dos abjeccions remarcables -d'entre la multitud possible d’objeccions- a “uneix i crearàs”. Aquesta és la segona: “mira quanta tecnologia –creada per equips humans, ments necessàriament creatives-, tecnologia aplicada a sofisticats aparells pensats per la destrucció; mira també la capacitat humana –la teva, clar, també- per crear -o participar en- agrupaments humans i configurar circumstàncies del tot destructives i sovint subtils a més no poder (camuflades sota bones intensions)!!”. Tot això representa molta unitat, moltes unions... però per, arribat el moment, la destrucció, no pas la creació.

Aquesta objecció capgira la delicada embarcació que és “uneix i crearàs”. El timó ha de ser girat fins corregir -cent vuitanta graus- el seu rumb. Quina de les dues paraules ha de ser la tònica? Quin, en aquest compàs binari de dos vocables, ha de protagonitzar el temps fort? Quin serà el nou rumb de l’expressió “uneix i crearàs”? La tònica, el temps, fort, la brúixola pel nou rumb -el rumb que té sentit- està en “uneix”; però la nota carregada d’intensitat, i allargada fins el següent compàs ha de ser “crearàs”. Vet aquí el resultat final: “Crea (permetem-nos-ho) i uniràs”. Afavoreixi jo feixos de relacions, en la mesura de les meves possibilitats i capacitats i de les dels altres, i, potser, els anhels creatius, tan i tan soterrats, emergeixin segons els curs de la relativa, però existent, felicitat humana.

De tant en tant faig aquest exercici: escric al dictat d’alguna música que escolto i m’agradi. Això em provoca un conflicte cognitiu: Com dir el que sento?

Ara mateix estic escoltant un saxofonista que cada cop m’agrada més. Fa anys que l’escolto amb plaer i emoció. Es tracta de Jan Garbarek. Noruec.

Sento, en aquests moments el seu so cristal·lí, nítid, i a l’hora càlid i tendre. Provocador d’estats semblants als que s’experimenten en les clarianes dels boscs, quan les capçades dels arbres fan lloc als raigs del sol; i l’ombra -encara més- fa silenci, emmudeix del tot, no pas per defecte sinó per excés al passar per la seva catifa estampada de llum.

Regalimen, les notes que escolto, una mena de clam ondulat; un reclam vers l’enteniment gustós, del detall suau i el matís evocador.

Com l'escalfor que escampa la boira, el tema musical que us convido a escoltar esvaeix tot el que és gruixut, tot allò inabastable, llunyà.

Si fos possible un traspàs -necessariament reduccionista- a paraules, diria el que ara sona: "escolta la remor, tendre i flexible, d’allò absorbit per un anhel redreçat en onades d’apropament, i ara exhalat".

A saber perquè una dita de curta però potent tradició i de contingut interessat -no expressiu d'un cert tarannà popular- repercuteix en el cap d'un, una i altra vegada. Una dita de ben poca cosa, com un os descarnat que un gos afamat rossega reconstruint, la seva alè i la seva baba, les carns que el farien feliç i satisfet (coses, aquestes dues, ben distintes). Així són, com ossos, transcrites a paraules, certes idees de poca substància.

Sense més demora, vet aquí la dita; i tal com em sonava d'adolescent i no tant adolescent, en castellà; un la sentia de tant en tant de boques d'alè doctrinari, amb el to mans, però ferm, d'ensinistrador d'animalons de companyia.

Ara sí, la dita: "El tiempo és oro". El verb ser fa que copulin, vulguis que no, dos grans conceptes. Un, l'immaterial, inabastable; i l'altre, material, si en gran quantitat, també -per la gran majoria- n'és, d'inabastable, tot i que és per veure i tocar.

Però tot i així tenim la dita a la manera d'una pastanaga que ens fa córrer i engreixar. Aquesta quincalla oracional no deu venir de molt lluny, el seu temps no deu ser aquell en que el temps no comptava (Paul Valéry), no deu ser de quan les coses, en la seva gestació i maduració, es prenien el temps que calia.

Malgrat tot, rossegui jo l'os. Els seus arrodonits i gruixuts extrems són: Temps i pasta gansa. La curta i ressistent canya de l'os és: o el temps el fas or, o el perds; insensat, ruc.

Temps i pasta (or) en comunió, a aquestes alçades de l'evolució del mico, una comunió indissoluble. Des del costat de la pasta, comunió espiritual; des del costat del temps, comunió carnal.

Pel costat de la pasta, tot va bé. Ho diuen els índex econòmics, malgrat qualsevol altra aparença vista, notada i viscuda per impertinents ignorants.

Recordo algunes altres dites, aquestes d'expertes, de l'últim programa ÀGORA (programa per treure's el barret; ara que justament esta de moda, el barret, clar). Hi havia un senyor que era el portador dels índexs. Potent, la nostra economia -venia a dir-; capaç, ha estat, d’absorbir des de l'acollonidor -no va usar, clar, aquesta paraula- daltabaix del 2001 fins l'actual i la gran immigració en les nostres terres; amb notable progrés econòmic per immigrants i tothom (riades d'excursions per terra mar i aire vers l’estranger en període vacacional i com qui no vol la cosa, com si res;  deia, més o menys, un altre dels participants; el més veterà i de renom ja llegendari). Que, una economista -tots els participants ho eren, crec- deia que, atenció en la justa distribució de les riqueses, o que no era el mateix creixement que desenvolupament, o que perquè sempre de tots els sempres créixer i més créixer, que potser caldria plantejar-se si aquesta mena de gigantisme -paraula no dita per la senyora- fa pesar més el plat de la injustícia i dels desajustos que els meravellosos peixets de colors i altres andròmines per tots -sense ironia- volgudes. Que no, que no; mira la India, la Xina i Àfrica com se n'ensurten (res a dir de les condiciones, aprofitaments, explotacions, abusos laborals, etc, etc en els llocs esmentats: el tema era, economia i prou). Que com privaràs a un altre ésser humà de tenir un cotxe quan tu ja el tens; no, cada induet ha de tenir el seu cotxet; que això de la distribució ja està succeint gràcies a aquest únic sistema fonamentat en la naturalesa humana -explicà el jove economista de la taula a fi que tots salpiquéssim el que les ciències econòmiques il·luminen i la bona nova que els economistes no paren d'anunciar. Mireu -alliçonava tot posant cert fonament a la cosa exposada- ja quan som petits la primera paraula que aprenem a dir és "mama" i la segona "meu" i així és com tots volem tot i qualsevol cosa. ¿I nosaltres farem renunciar, renegar i fer renegar, d'aquesta la nostra naturalesa a nosaltres mateixos i als demés? "Meu" això és meu i això teu també i prou.

I flash, ho vaig entendre tot: els infantils nens i nenes grans són els grans bufadors d'aquest globus xerografiat amb la marca Terra. Fora del paradís fiscal queden, els rucs que han après a dir això és teu, jo històricament t'ho he mangat sense miraments quan a despeses humanes es refereix. A fora queden els que fan per aprendre: "sí, meu; però té". Éssers, aquest últims, ensabonats per polítics a fi i efecte d'estalviar despesa per poder ser injectada (segons vaig aprendre en el mateix ÀGORA) a no altres finalitats que les purament econòmiques perquè no se'ns desmunti la paradeta. I els que diuen "tant meu com teu", pobres éssers desnaturalitzats, tots ells, que collons foten.

Vaig posar pals a la roda quan -dit en varies ocasions en context comparatiu- el portador dels índexs va dir de passada que altres àmbits, com per exemple l'educatiu, sí que van malament; segons també, clar, altres indicador (suposo que l'informe Pisa).

Ara és el moment de rossegar l'os -el poc que queda- per l'extrem del temps, que segons la dita és or. Tota activitat, atenció o responsabilitat humana requereix temps; l'educació dels fills de manera especial i oportuna. L'educació primera i bàsica pertany a l'afectivitat, seny, atenció i límits que han de posar els pares. Justament en aquesta relació, pares/fills, el "meu" es torna porós i alguna cosa vital se'ns desprèn. Sovint, paro aquest temps, en molta mesura se l'emporta, l'or en què mitjançant la filosofal pedra de "meu i solament meu" és convertit el temps.

-Tu creus que la mort és el fi?

-Crec que és un final.

-Però es desprèn, del que has dit, que a més a més es tracte d'una extinció.

-Sí de l'extinció de l'existència d'un.

-Creus, per tant, que l'existència s'extingeix amb la mort.

-Sí.

-Que la mort té l'última paraula, per tant.

-Això sembla.

-Però encara has dit molt més i potser altra cosa, has dit que la mort té un efecte retroactiu.

-Sí? Això, he dit?

-Sí, ho has dit.

-És que ho sembla, si més no hi ha malalties que mostren això, són activament mortals.

-Sí, però mai de manera retroactiva.

-Tens raó.

-Penses, doncs, que la mort, té aquest efecte, aquest poder irradiant vers els quatre punts cardinals de l'existència de cadascú?

-No ho penso, mig ho crec; però això sento.

-Fa una petita estona de no res que acabes de reconèixer una certa raó.

-Sí la que nega que la mort té un efecte retroactiu.

-I perquè penses que la mort no té aquest efecte vers enrere?

-Perquè l'aturador d'aquest efecte fora el dia del naixement d'un i de l'altre i de tots i cadascú.

-Bé, doncs segons tu, això és així.

-Ja, però ara veig noves implicacions.

-Potser passa sovint, si pots considerar les coses des del naixement.

-Què vols dir?

-Res, que veure les coses des d'allò més proper a l'origen, pot obrir noves perspectives.

-Potser.

-Deies que veies noves implicacions, segueix, si us plau.

-Si la mort tingués l'efecte per mi sentit des del primer dia del meu naixement, res hagués estat possible.

-Possible o real?

-Je, je, real, real. Tot hagués estat fet i a l'instant següent desfet. És més, la proposició: "Jo vaig néixer el dia tal del mes qual de l'any tal-qual", fora un absurd buit de significat, fora nores; i a més a més impronunciable l'oració, i que allò que esta ple de possibilitats concretes i reals (el naixement ja efectuat) sigui un absurd, no es admissible, de cap de les maneres.

-Doncs...

-... que potser aquesta qüestió, la carn i la vida d'aquesta qüestió, és justament a l'inrevés.

-Potser. No estem fets pas d'una peça; però que pensament, creença i sentiment tinguin punts en comú que evitin la mútua ignorància i desconnexió, no va gens malament.

-No, és desitjable, aquesta relació.

-I girada la truita, què hi veus?

-Girada la truita, el que em passa és que m'entra una gana.

-I a mi, d'acompanyar gana, truita i bona companyia amb algun d'aquells vinets del priorat.

-Hòsties sí, un caldet d'aquells que fa la Mercè, allà guardat sota terra, al celler de la plaça de l'església de Porrera.

-Encara els ven en garrafes de cinc litres?

-Sí, crec que sí.

-No els embotella amb marqueta endinyant-li preu d'etiqueta pels etiquetats paladars?

-Suposo que també ho fa, però sempre, en té pels ciutadans i els rurals de garrafa senzilla i paladar insubornable.

-Je, je.

-Bé, ens hem anat de l'olla.

-No creguis, veig el futur: un dinaret per aquella comarca.

-Fet.

- Estava per dir que la mort determina, posa categoria acabada a l'existència d'un; li dona categoria, fa de la vida quelcom essencial. De cap de les maneres allò viscut, sofert per ensurtir-se'n o suportar-ho i ofert és atrapat per la mort. L'existència li posa clars, ferms i inquebrantables límits a la mort. L'existència d'un, que allò viscut i legat i atorgat per un mai serà atrapat per l’àcid corrosiu del no-res. El que ha existit és i serà en curs de vida, malgrat la mort.

-Collons, les cinc de la matinada.Quan quedem pel dinaret amb abundant vi del Priorat de bona garrafa i en família d'amics?

-Necessàriament serà en algun dia de primavera.

-Sí. Malgrat tots els entrebancs interns i externs existits i per existir.

Ah i una cosa, no cal que t'amaguis l'edat; ui sí tu, que si la preposició: "vaig néixer el dia tal del més qual de l'any tam-tam".

-Je, je, je!!!

A mi em sembla que el contacte momentani de la imatge amb la paraula, amb tonalitat de paraula (la metàfora), gaudeix de profundes utilitats. Pot servir per remoure el fons de la bassa amb aigua, tot i la sequera ambiental. Pots, de la matèria en suspensió remoguda, atrapar, en la superfície, elements reconeguts, ara, com a indesitjables.

Vaig referir la metàfora de la teranyina i l'àcid a algú en altres termes.

Vulguis que no, si vius, si has viscut, has obtingut un cert nivell de contingut vital. Aigua, aigua malgrat el tan poderós petroli. Aigua, si voleu. Doncs bé, la mort és la paret circular i irregular de la bassa; feta, aquesta bassa, per un i solament per un, per un mateix a partir d'innombrables aportacions, vàlides únicament (si del contingut vital de la vida volem parlar) si provenen d'un cert grau de generositat. No dic que la bassa no tingui filtracions i esquerdes i que els materials siguin perfectes, no. La perfecció és un greuge insuportable  per la felicitat casolana.

La fórmula, l'esquifida fórmula de l'aigua, és: dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen (H2 O). A mi em dona error per indigent defecte. Essencialment porta, en la seva composició adquirida, generositat i terror a parts iguals. Satisfà necessitats inqüestionables i atorga marcs de plaer a cadascun dels sentits en particular i al cos sencer, persona inclosa, en general. No pot estar quieta. S'entrega a sí mateixa o s'evapora. Es deix, per l’home, utilitzar d'infinites maneres. Quan sobrepassa, però, una certa massa i la seva passivitat es deix emplenar a la força, es transforma en horrible per destructiva.

Doncs bé, la mort posa tanca ferma, immodificable i definitiva a la vida. El que pensava -i vaig dir a algú sense cap mena de ser -que jo sàpiga- religiós, ni en cap context precisament d’aquesta índole- era que la mort té un trist i angoixant efecte retroactiu. Les parets de la bassa posarien fora de circulació, en el sentit de la vida, la meva aigua. Solament quedaria una decebedora (per anticipació), i inexperimentable, en temps real, evaporació fins el no-res de la meva existència.

És la ineludible mort, la que repica una i altra vegada. La mort d'una vida viscuda segons brases de despropòsits.

Fa poc va morir algú amb qui, bastants anys enrere, vam compartir amistat. El pas del temps, ple d'onatges, a vegades fa deslluir, sembla, la realitat i un acaba preguntant-se si allò viscut en algun moment anterior era una realitat o un simulacre. És una pregunta una mica maníaca, la veritat, perquè mentre vius el que vius no et fas aquesta pregunta; ho vius, llavors és real -potser te'n fas d'altres, de preguntes, però precisament aquesta no; és cosa resolta per la vida en directe, mentre la vius, sense reclam de qüestió.

En el cas del que va ser un amic, allò compartit foren converses de tota mena, poesia i treball, treball en una àrea llavors molt poc atesa políticament i socialment. Poesia: Witman, León Felipe, Miguel Hernández, Lorca, Rilke, Verdaguer, Ramón Jimenez... No eren lectures expertes, ni de lluny; eren del tipus: "hòsties!, qué veus que diu aquí?" o "ara ho entenc, quina imatge, collons, quina imatge, com commou i que!" o "com es poden arribar a dir les coses, d'ilimitades maneres!" i... la lleu impressió, com l'inacabable regust d'un exquisit però mínim menjar; impressió de ser, tot, tímidament, d'altra manera: éssers inerts com a vius plens de discreció animada i els vius com a sensibles únicament. Jo incapaç d’aprendre’m una de memòria. Ell se n'aprenia.

Aquest amic, mentre vam ser amics però no per aquest motiu, clar, feia un temps que va sortir d'un pou per altres insalvable. Però temps i al meu parar despropòsits; renuncies en franc progrés de descens, i un ja n'hi ha prou terminal, acabaren amb la seva vida, passats bastants anys d'aquells bastants anys ja passats.

En el tanatori, última sangonera monetària per a mortals, la imatge tinguda a manera de llamp blau fred, per intentar comprendre alguna cosa, suposo, va ser que un va fent la vida com l'aranya la teranyina, fil a fil, cobrint espais amb, de tant en tant, nòduls que atorguen certa consistència a la volandera estructura, que pretén atrapar, no víctimes, sinó felicitat espurnada.

Doncs bé, la mort i sobretot els seus antecedents eren un àcid corrosiu que, com si de mataria plàstica es tractes, anava socarrimant, tal com des de l'angle d'un paper carbonitzant-se s'engrandeix una negra i veloç diagonal fent no-res de la xarxa per un elaborada i anuada.

Bé vaja. Es tracte d'una necessitat. Això d'escriure obeeix a una necessitat. Masses dies sense fer-ho equivalen a portar, durant període semblant, la mateixa roba. És necessari canviar-se diàriament de roba interior, o cantes.

És una necessitat més una altra cosa. Respon també a la crida d'un desig, d'un desig d'expressar-se. És, abans i mentre escrius, com llençar el boomerang de la paraula: torna carregat de pensaments, que han estat atrapats per l'efecte d'aquesta "arma carregada de futur" (Grabriel Celaya), pensaments llunyans i alts, guaitant panoràmiques i, en el meu cas, des d'un cel sense pretensions; no les vull o no les puc (més provable), no ho sé; sé que no vull esbrinar-ho. El boomerang el llanço i el recullo jo i això és suficient per mi.

Hi han tres coses que a mi em preocupen, i quan dic a mi, vull dir que són de la meva pròpia preocupació; no són una propietat privada, altres potser també les tindran, però no veig la manera de transferir-les als demés, afortunadament, perquè em correspon a mi resoldre-les; si vull, i jo vull.

He dit tres preocupacions i m'he quedat curt, son pors. Les tres cosetes són: por a la bogeria, por a una vellesa dolorosa i desatesa, i por a la mort. Les tres necessiten molt delicades i intel·ligents atencions, però que molt (no hi ha vacunes, a qui correspongui, no ho vulgui). La que més em preocupa aquest dies, i fa un cert temps, és la mort.

Cap indici explícit de la seva particular i personal presència en mi, no, cap; però he dit amb certa precisió que hi ha aquí una mena d'obediència a un desig, el desig d'expressar-me. No hi ha indicis, però la por no els necessita; ja que tot i no tenir-ne ara mateix, d'indicis, l'encerta: tots anirem a parar als peus de l'Oliva (Juan Carlos, tu que vives en la verde zona de los vivos, al otro lado, mientras no estemos en subsuelo no sometido, aún, a especulación, entièndase cementerio, habrà que aprovechar para tomar los xocolates i cafès que convengan, nada como la companyia de los vivos que además lo están; lo mismo vale para el otro flanco del mismo subsuelo, Asensio i companyia ).

Per tant, per tal d'evitar les exageracions, "desvirtuacions", tergiversacions, fantasmagories, servilismes, ensarronades, dictadures íntimes i cruels... de la por, s'imposa pensar de manera reflexiva (vull dir per a ús propi).

Si haguessin indicis, l'aquí escrit seria una indagació. No ho és. El que va per dins i es diu a fora, en qualsevol suport, és expressió; i l'escriptura, un vestit més o menys adaptat a les formes íntimes dels pensaments, per molt casolans que siguin (precisament, d'això es tracte: de llars i cassoles, en clara oposició a McDonal's i altres ensinistraments).

Al final sempre és un mateix, el subjecte -solitari- de les decisions; sempre, sense excepció, això és així.

Vosaltres, classe política inclosa la municipal (tal com us agrada que us diguin ja que mai he sentit cap negativa de part vostra a aquesta inclusió en classe, que pot arribar a ser no menys classista i arrogant que qualsevol altra classe) vosaltres atorgueu, amb la mà dreta o l'esquerra, no pocs problemes a una bona part de la ciutadania i amb l'esquerra o la dreta, sense que ho sàpiga la mà contrària (a la manera molt evangèlica, per tant) ens doneu solucions, les vostres solucions.

Jo personalment no puc fer distincions entre dretes i esquerres, no, fa molt temps que no (i sé, però, on trobar tota mena de pensaments, el pensament únic, sigui per vosaltres); per tant les dues mans esmentades res tenen a veure entre una facció i l'altra; es tracte de dues mans que pertanyen a un mateix cos, a un cos que no sent, per res, a la ciutadania en tant que persones que pateixen i gaudeixen i que son afectables i de fet afectades per situacions que vosaltres, i únicament vosaltres, creeu.

Feu intents, no ho negaré, per apropar-vos a la persona del ciutadà; però us duren com a molt cent dies reals i múltiples moments de caire publicitari, però res mes que publicitari. Poseu problemes i doneu xarops pel mal estar, perquè ningú us tussi a la cara i així torni a brollar el sortidor multicolor i electoral.

Em sembla bé, però el que per mi, i solitàriament jo (tot i que molt ben acompanyat), foren solucions són les següents:

A) Deixeu-me viure on ja visc.

B) No em construïu al voltant per treure'm el sol i la llum que tant estimo i necessito.

C) Res contra els músics, de veritat; però, que fareu? Assajos de totes les músiques? Sabeu el que costa insonoritzar els greus de qualsevol música? Teniu pasta per fer això: bons locals, perfectament insonoritzats perquè el so soni i el veï no sigui molestat? Sí? endavant, doncs; vull que els músics i la música tinguin un lloc en aquesta miseria-instituicional vers l'art a Tarragona. Gràcies als joves -i no tan joves-que tant es mouen per aconseguir no pocs oasis en aquest sentit. Ho fareu bé o m'amargareu la vida fins que fastiguejat foti el camp?

D) Jo vull col·laborar en dignificar aquesta zona on visc; a vosaltres se us ha posat la seva al cap que tard o d'hora això ha de caure en el no-res i en l'oblit. Jo vull col·laborar en la mesura de les meves possibilitats; vosaltres de possibilitats en teniu moltes més, n'hauríeu de tenir més, ja que teniu el poder; us toca aportar molt més que jo (aquí en aquest puntet anomenat Chastreuse no heu fotut res de res, nosaltres els veïns, sí). Estimeu, la part alta de la ciutat, clar que sí i jo l'estimo i la gaudeixo; però també a la part baixa?... per ara és clar que no ho heu fet; i insisteixo, no derruïu ni la vida de les persones ni la vida -tot i que passada i precisament per això- de la història, per molt que la història sigui de barri, i humil la persona que hi viu i ha fet i fa desenvolupar, silenciosament, el transcurs del temps (vosaltres els adscrits a grandeses us deu ser difícil sentir aquestes coses). No em vingueu amb el "cuento" que gràcies a les noves edificacions això de l'atenció al barri i la seva millora ja està succeint, que el de la Façana Marítima serà la re-hostia de l'acabament... cara a las dates  de les vostres dèries: anys culturals i mediterranis? La cultura: la del dia a dia; i el mediterrani l'estic veien, mentalment i el duc al cor, ara mateix; cuideu-lo com es mereix.

Tinc un altre bloc de solucions, les que jo que conec (força bé, afortunadament) els meus problemes -vosaltres no, i no ha da ser, clar; però, collons, us hi inmiscuiu agreujant-los-; considero que tals solucions, el mateix que les anteriors, ho són per mi, la meva família i la meva existència:

A) Nova casa amb cost zero.

B) Molt a prop del lloc on visc o a on la meva dona i jo escollim. (si nosaltres haguéssim, la meva dona i jo, pres la iniciativa de canviar de casa ho haguéssim fet així; vosaltres no? Vosaltres ens heu fotut en aquest embolic, no oblidar).

C) Mateixos metres quadrats que els que tinc ara, sense addicionar cap quantitat en euros: manteniment cost zero, per tant .

D) Mateixa llum i mateix sol (vosaltres, insisteixo, m'heu posat en aquest merder, si jo hagués volgut canviar de pis l'hagués escollit en aquestes condicions que vosaltres ara m'heu d'oferir, si la cosa acaba anant per aquí).

E) No pas de protecció, o habitatge, oficial. No, de protecció oficial, no. Jo ja tinc casa, molts joves, no.

Menys, ni que sigui un bri menys, que això, en un bloc o en un altre de les meves solucions, per mi és un problema. Només cal que resteu una sola paraula significativa, i aquestes, les meves solucions, ja no són meves i són, per tant, les vostres solucions.

Si manca o s'altera un dels punts, repeteixo, per mi ja és un problema. I jo senyors de la classe política, no sóc qui per resoldre els vostres problemes d'urbanisme. No dieu que tot això ho justifica l'interès general? Sí? Doncs no em carregueu a mi, sobre les esquenes d'un particular, el vostres problemes urbanístics derivats en última instància de les vostres fantàstiques ciutats de disseny, per la recollida d'una gran quantitat d'ingressos (i ja sabem, "a río revuelto, ganancia de pescadores" amb perdó dels pescadors); ingressos que, religiosament aportaran amb alegria per tota la gran ciutat, 170.000 persones i si pot ser més, més. Jo no vull ser sang de sangonera. M'enteneu?!! Ei, tu, no em vinguis amb la bajanada que únicament mirem per interessos partidistes, i segons els propis sentiments, segons tu roïns i baixos. Respecte a mi, ni una bajanada més. Està clar?

I no em vingueu ara amb el "quento" que "que més vull jo que un pis NOU", que amb això ja ho tindria tot solucionat, que "que afortunat seré per tenir pis nou", no em vingueu amb aquesta collonada, si us plau. Jo, com molts de vosaltres, necessito tots, tots, els punts anteriorment exposats (o un bloc o un altre). Per una raó: jo ja ho he aconseguit (primer bloc de les meves necessitats) cadascun dels punts per mi exigits (en el sentit que els mantingueu) a vosaltres; independentment de la vostres concessions. Allò aconseguit: un lloc on viure, sol i llum, a prop de la mar, tranquil·litat i un bon grau de bones relacions veïnals, i cap d'aquests veïns m'ha demanat mai, per viure còmodament junt a ells, quin és el meu pedigrí.

Us diré què és per mi un habitatge. Començaré pel que no és: no és un article d'especulació, jo he fet que en el meu cas no hagi estat un article d'especulació, per tant per mi no ho ha estat, jo no vull que sigui un article d'especulació, el vull per viure i prou: Mils de joves tenen serioses dificultats per independitzar-se (ho acaben fent no pocs, però a quin preu? i no únicament econòmic?) No és, tampoc, article de prestigi per enlluernar, caps, amistats, coneguts i veïns. A la merda tot això, a la merda (eh, tu! aprenent maniqueu, no em vinguis amb la imbecil·litat de l'especulació bona i l'especulació dolenta). Serioses, extremes (exemple: adolescents de quaranta anys  o més, vivint amb el papa i la mama, per exemple) dificultats per independitzar-se; vosaltres els d'esperit independentista, podríeu començar la casa no necessàriament per la teulada, sí o no? Ah sí, conec la vostra resposta: falten quartos per poder-ho fer, sí, sí.

Què és per mi un habitatge? Per mi ha d'acabar sent una llar, en el ple sentit de la paraula. Sí, en el ple sentit de la paraula, tot començant com un in crescendo que a vegades deix de sonar perquè això del creixement sense parar i imparable no és més que un mite sustentat i sostingut per mitòmans empedernits i mentiders compulsius. Deix de sonar, l'in crescendo, amb silencis de tota mena i profunditat, algunes doloroses; però comença en un altre punt del paratge de la pròpia vida i això en una i la mateixa llar, en el meu cas la mateixa. A una llar no li calen encimentadors d'espais, decoradors-dissenyadors maximalistes o minimalistes o ...... en vinagre; no, a la llar li cal allò que li és essencial: el caliu i els límits per no confondre's en espais i papers propis de cadascú que l'habiten i un alt grau (descriptible només amb el pas dels anys però necessari des del primer moment, tot i que en aquest punt inicial indescriptible) de responsabilitat.

Us asseguro que amb els vostres "principis" maquiavèl·lics, amb les vostres "les responsabilitats sempre són dels altres", amb els vostres "meas culpes" de paripè, amb els vostres embolics de fosca troca econòmica, amb les vostres arrencades d'honestedat (pàrquing Jaume Primer) que no són més que el pas d'un pardal (de tota manera, per l'honestedat, no vegis si hi ha camp i cel; camineu-lo, voleu-lo, ens cal a tots!!!), amb la vostra estreta mentalitat pel que és la riquesa de la vida; amb tot això, per ser breu, no es pot formar una llar.

L'equivalent en política d'aquesta llar fora una ciutat humanista i humanitària, humanista en un cert sentit literal de la paraula. (Sóc o no sóc lliure per opinar? Encara sí? Doncs és el que estic fent)

"No confonguis tant les coses" objectareu o, el més segur, recriminareu. Doncs no es poseu en la meva vida amb els vostres problemes, ni que siguin d'urbanisme, resolgueu-los sense perjudicar a ningú o, del contrari, el que esteu fent, novament, és passar la vostra indigesta pilota als demés, en aquest cas a un bon grup de ciutadans; crec que sou vosaltres qui confoneu, massa, els vostres papers, perdent-los molt poques vegades, amb el vostres educats modals, però poca cosa més que modals i bones maneres, però maneres, i poca cosa més.

Al final sempre és un, qui, en solitari, ha de prendre les decisions encara que, donat el cas, que me'l temo,  el marge d'eleccions donat per vosaltres i el vostre abast i de la vostra pertinència sigui mínim i esquifit, en ordre a la felicitat humana; sí la de les persones, incloses, està clar, les vostres persones. Vosaltres, pel fet de tenir el poder, cedit per nosaltres les persones, podeu ampliar aquest marge o reduir-lo fins a arribar a l'ofec. I el que és per quedar estupefacte i entemonit: amb recolzament legal.

Al final, també sou vosaltres, i potser tan de bo que fos en solitari, els que haureu de prendre la decisió: la d'un marge que ofega o un horitzó on és possible un més ample marge de felicitat.  El marge de més de 4.000 persones no és poc marge. Encara en aquest globus, no molt ben tractat, per cert, hi ha marge per la descendència. El marge no és poc, no. Us recordo allò que en més d'una ocasió he sentit dir al màxim representant de l'actual consistori en alguna de les seves, per mi agradables, locucions: "el ben estar d'una única persona jo s'ho val, la nostra atenció" o "he vist, senyor..., plorar, desesperat, davant meu a un home gran per veure el futur derruït de casa seva" Ho teniu clar: el marge d'una única persona ja és molt, jo també ho crec. Les locucions agradables, però, no passen del terreny estètic: els actors, per exemple ens commouen fins la llàgrima, però la realitat vers un horitzó més satisfactori per tots queda de la part de l'acció, de l'acció ètica.

Adéu-ciau

Tres paraules, com notes d'un acord, han portat la tònica de les nadales que han acompanyat la preparació d'aquest plat, tan tradicional a casa nostra en aquestes dates: la sopa de galets.

Esquifit: un jo esquifit no pot anar massa lluny, ni amb tot el progrés del món; el més que pot fer és passar a formar part d'un nosaltres d'igual característica, és a dir, un nosaltres esquifit.

Qualsevol pronom personal pot ser esquifit? Què seria un tu esquifit? Un tu sintonitzat solament per un un jo esquifit o un nosaltres d'igual característica, l'esquifida característica. O bé un tu encantat d'orbitar al voltant d'un jo, que sols a aquest tu li pot dirigir la paraula significativa, pobrament significativa, per tant.

I un ell esquifit? Està clar, són aquells que per mes hospitalitat que rebin, sempre diran nosaltres com a única possibilitat (o pre-dominant) o a tot estirar diran,  jo.

Ja ha sortit la segona paraula, la tònica, com un espai comú entre dues anelles: hospitalitat . Clar i català: qui no té casa no pot oferir hospitalitat (eh!!, que ara els trets no van per aquí, és increïble, el meu mòbil ha donat senyal critica d'haver rebut missatge, no el vull despenjar).

Són tantes les llars amb què podem oferir hospitalitat. Fixem-nos-hi: la llar de la mirada acollidora (impossible que sigui de disseny, possible que sigui falsa, no escola), la del somriure, la de la mà... ; i el palau ple de luxes genuïns i acollidors; el palau del llenguatge, la paraula. D'aquest palau utilitzem, tant i massa, la sala pragmàtica i utilitarista; mercantilista i economicista (sí, és curiós en un palau que una dependència sigui funcional, i tan funcional, virgueries de mirar amb monocles, tenint més sentits);  o, quant a la paraula, usem el soterrani de la manipulació o la despesa buida de significacions.

Diversitat, és la tercera paraula de l'acord. Hi veig -potser el foc està massa alt- en els pronoms personals la roda de l'autèntic progrés. I és que per progressar no pot ser d'altra manera que mitjançant la roda. Això de la línia recta, imparable i acumulativa està fent aigües per tot arreu, no? Els pronoms són posicions intercanviables i, com són personals, aprofundibles, els seus representats; i podrien oferir, resseguint els punts del diàleg i les atencions, la fantàstica imatge de la línia espiral, aguda vers el fons, progressivament ample en verticalitat i expansiva en horitzontalitat; caldria anar, quan calgués, al fons, per agafar embranzida vers alguna dimensió. I permeten i afavoreixen -els pronoms personals- la diversitat perquè no admeten la confusió: jo en tant que jo, no puc ser tu, però seré tu al meu torn, si estic escoltant; i així en tos els casos, moments i cercles.

FAMÍLIA, TOTS A TAULA!!!

L'ESPURNA:

LA CITA (L'ESPERIT):

Para vivir no quiero

islas, palacios, torres.

¡Qué alegría más alta:

vivir en los pronombres!

(PEDRO SALINAS)